Batalla de Port-Saint-Père (20 d'abril 1793)

Infotaula de conflicte militarBatalla de Port-Saint-Père
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Coordenades47° 08′ 00″ N, 1° 45′ 00″ O / 47.1333°N,1.75°O / 47.1333; -1.75

Batalla de Port-Saint-Père (La primera batalla de Port-Saint-Père va tenir lloc el 20 d'abril de 1793 durant la revolta de La Vendée. Acaba amb la victòria dels republicans que s'apoderen de Port-Saint-Père).

Procés

Després d'haver vençut els camperols revoltats a Bretanya, el general Beysser va arribar a Nantes el 16 d'abril de 1793.[1] El 20, va sortir de la ciutat a les 4 o les 6 del matí i va entrar al Pays de Retz.Dumarcet 1998, p. 207-208.[2][3] Passeja per Port-Saint-Père, a la vora del llac Grand-Lieu.[3]

Forces implicades

Al costat dels republicans, el general Beysser va comandar 3.000 infants, tant guàrdies nacionals com voluntaris, 200 cavalleria i 8 canons, entre els quals dues peces de 12 lliures.[4] L'avantguarda de 500 persones estava liderada per Labory.[5] A les seves memòries, el líder de Vendée Lucas de La Championnière també estima el nombre de republicans en 3.000.[6]

Pel costat de la Vendée, La Championnière afirma a les seves memòries {A 1} que Pajot i Lapierre només poden reunir 200 homes per defensar la ciutat.[4][6] També tenen diverses peces d'artilleria, el nombre de les quals varia segons les fonts: La Championnière esmenta tres canons, entre ells un de 18 lliures; Savary parla d'un canó de 24 lliures, un de 8 lliures i diverses tarteres;[5] i Beysser de quatre canons i sis tarteres.[2]

Procés

Tot i que els encarregats de vigilar la sortida de Nantes, els habitants de Bouguenais no donen l'alarma.[4][6] Beysser travessa aquesta població, que troba deserta[7] i arriba fins a Bouaye quasi sense ser vist pels revoltats,[6] només havent trobat com a obstacles dues trinxeres tallant la carretera principal al nivell del bosc de Noë.[6][5][7]

Al matí, a les onze,[5] els republicans van començar a canonejar Port-Saint-Père.[6] Els Vendéans posen el seu canó de 18 lliures a la carretera principal i els altres dos al cementiri. Els insurgents van intentar defensar el pas, esperant reforços de Charette a Machecoul.[4][6] Tanmateix, les peces republicanes estan millor servides que les dels Vendéans.[3] Després d'un llarg canoneig, els caps Pajot i Lapierre van resultar ferits i es van haver de retirar.[4][6] Privats dels seus líders, els insurrectes es dissolen.[6] Segons Lucas de La Championnière, Chauvet, antic guàrdia nacional, que havia passat per davant de l'ajudant de camp de Pajot després de ser capturat pels vendeans, va tornar a canviar de partit i va proporcionar als republicans una barca per travessar-los el riu.[6] Tanmateix, aquest relat no està confirmat per cap altra font segons l'historiador Lionel Dumarcet.[8] Després de tres hores i mitja de combat,[4][2] i almenys 250 canonades disparades,[8] Port-Saint-Père va quedar en mans dels republicans.[1] Aquests últims porten llavors vaixells des de Nantes per establir un pont.[5]

Beysser va romandre dos dies a Port-Saint-Père, abans de marxar el 22 d'abril per atacar Machecoul.[5]

Pèrdues

El general Beysser va escriure al departament {A 2.} que les seves pèrdues van ser només un home mort i sis ferits.[9] Declara ignorar les pèrdues dels "bandits", especificant que només es van trobar dos homes morts al lloc, i afirma haver confiscat quatre canons i sis tarteres.[9][2]

Notes

Memòries de Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière. 
"Un missatger, enviat al matí des de Port-Saint-Père, va difondre per tot el país la bona notícia de l'arribada d'un gran exèrcit que venia en nostra ajuda per la carretera de Clisson. Allà no hi havia res d'impossible i uns quants trets de canó disparats gairebé immediatament des de Port-Saint-Père es van prendre com a senyal d'alegria que assegurava la veritat. No obstant això, el canoneig cada cop més intens, no va passar gaire temps abans que ens desenganyéssim. Els habitants de Bouguenais havien de muntar la guàrdia prop de La Gaudinière i impedir Port-Saint-Père tan bon punt els Nantais marxessin; sens dubte van trobar més prudent retirar-se a casa seva; Beysser va seguir el seu camí sense trobar cap altre obstacle que un tall a la carretera principal, enfront del bosc de Noë, i va arribar fins a Bouaye, gairebé sense ser vist. Pajot amb prou feines va tenir temps de reunir 200 homes abans que comencés la lluita. No obstant això, s'obstinà a disputar el passatge per tal de donar temps a Charette per poder-lo ajudar. Un escull de pólvora i unes quantes bales grans eren el seu únic recurs. Dues peces de canó col·locades al cementiri i una altra de 18 apuntades a la carretera principal, responien de tant en tant al foc continu dels republicans; finalment, després d'haver sofert tres-cents trets de canó, els valents Pajot i Lapierre foren ferits i obligats a retirar-se; tota la resta va fugir. El mateix Chauvet, de qui he parlat, va passar la barca als republicans i els va mostrar per obtenir el seu perdó que havia posat un mocador a la recamarà del canó per evitar-ne l'efecte."
Informe al departament del general Jean-Michel Beysser, 20 d'abril de 1793. 
"Us faig compte, ciutadans, de la meva marxa. La meva avantguarda va marxar a les quatre de la matinada, i es va dirigir al port de Saint-Père; va trobar sis atrinxeraments considerables, però, per l'activitat dels nostres treballadors, els passatges es van restablir molt bé.

L'avantguarda, a la vista del port de Saint-Père, va ser immediatament abatuda pels bandolers, després d'haver fet sonar el tocsin, i oneja la bandera blanca. El comandant va prendre represàlies; va arribar el cos principal de l'exèrcit vaig fer un atac vigorós, on malauradament vam tenir un home mort i sis ferits entre ells hi ha el comandant d'artilleria de París. Va durar almenys tres hores i mitja; ens vam embarcar, i vam agafar el lloc que van abandonar covards. Les nostres tropes van aterrar malgrat la seva resistència. Hi vam trobar quatre peces de canó i sis tarteres; la seva pèrdua no se'ns coneix. Hem trobat 2 homes morts al lloc, i els seus dos comandants ferits, i alguns dels seus.

Els habitants ens van venir a trobar portant la bandera blanca; ells, van demanar pietat de genolls. Demà passo per Machecoul, i espero que tinguem bones notícies per explicar-vos; no és possible expressar bé fins a quin punt els soldats seran ben mostrats, i es donaran proves de valor. Vaig fer cremar la bandera blanca en presència de tot l'exèrcit.">[2]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Chantreau 2010, p. 208.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Archives parlementaires de 1787 à 1860, t. 63, p. 304-305.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Gabory 2009, p. 153-154.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Dumarcet 1998, p. 207-208.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Savary, t. I, 1824, p. 172-173.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Lucas de La Championnière 1994, p. 13-14.
  7. ↑ 7,0 7,1 Lallié 1869, p. 416.
  8. ↑ 8,0 8,1 Dumarcet 1998, p. 212.
  9. ↑ 9,0 9,1 Lallié 1869, p. 417.

Bibliografia

  • Archives parlementaires de 1787 à 1860, t. 63
  • Alain Chantreau, «Deux attaques de Legé par les armées républicaines: 30 avril et 5 mai 1793», dans Hervé Coutau-Bégarie et Charles Doré-Graslin (dir.), Histoire militaire des guerres de Vendée, Economica, 2010, 656 p
  • Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
  • Emile Gabory et Xavier Du Boisrouvray (édition), Les Guerres de Vendée, Paris, Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1476 p. (ISBN 978-2-221-11309-7).
  • Alfred Lallié, Le district de Machecoul, études sur les origines et les débuts de l'insurrection vendéenne dans le pays de Retz, Nantes, Vincent Forest et Emile Grimaud, 1869, 438 p.
  • Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
  • Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. I, 1824